Per Santiago Portillo i Castellet

La RESOLUCIÓ SLT/2700/2020, de 29 d’octubre, per la qual es prorroguen i es modifiquen les mesures en matèria de salut pública per a la contenció del brot epidèmic de la pandèmia de COVID-19 al territori de Catalunya (DOGC 30/10/2020) en el seu punt 4 es disposa:

-4 Mesures de prevenció i higiene en centres de treball

1. S’obliga els titulars dels centres de treball, públics i privats, a limitar al màxim la mobilitat laboral de persones treballadores, adoptant les mesures organitzatives i tècniques necessàries per fer-ho possible. A aquest efecte, han d’implementar treball a distància o teletreball, llevat quan és impossible desenvolupar l’activitat laboral a distància o bé quan no es disposa acreditadament dels mitjans per fer-ho. En aquest darrer cas s’han d’establir horaris d’entrada i sortida esglaonats, flexibilitat horària o similars.

No entraré a valorar la condició d’obligatorietat de la norma,  ni si una pretesa aplicació imperativa del treball a distància té ajust legal per mor que el Reial Decret 926/2020, de 25 d’octubre, d’estat d’alarma, no la contempla, sino que em limitaré a quina ha de ser la norma aplicable en el cas d’implantar el treball a distància per raó de la Covid-19.

En aquest escenari, cal recordar que la Disposició Transitòria Tercera del Reial Decret- Llei 28/2020, de 27 de setembre, de Llei de Treball a distància, disposa que quan el treball a distància s’implanti com a mesura de contenció sanitària a les hores (tot i la seva ambigüitat) no serà d’aplicació la norma especial (essencialment els articles 1 a 22 del RDL 28/2020) sino la norma laboral comuna, si bé s’introdueix que  l’empresa té  l’obligació de facilitar els mitjans i equips, eines i consumibles que exigeixi el desenvolupament del treball a distància, així com el manteniment que escaigui necessari.

A banda, per negociació col·lectiva s’establirà la manera de compensar les despeses derivades per la persona treballadora per raó del treball a distància, si existissin o no haguessin ja estat compensades. Observem que la norma remet a la negociació col·lectiva, per tant, si aquesta no es dona no hi ha l’obligació compensatòria i, en el cas que la negociació col·lectiva es porti a terme el pagament de compensació de despeses  queda condicionat a l’existència de la despesa per la persona treballadora o que no li hagi ja estat compensada per l’empresa. –